ALBERT NOGUERA *
11 d’ag, 2018
Durant els últims mesos hem vist com l’estratègia de desobediència i unilateralitat de l’1-O i la declaració de la república està essent substituïda per la de «parar màquines» i fer les coses «de manera ordenada»: primer governar i ampliar la base social fins a tenir una majoria amplia i, a continuació, ja tindrem la força suficient per implementar la república. Però, aquesta és una estratègia eficaç?
La resposta implica una discussió entre el que podem anomenar una concepció seqüencial i ordenada del procés —en què ubicaríem la nova estratègia— i una concepció superposada i desordenada del procés —que és la que defensaré aquí. Ambdues concepcions es diferencien 1) en la temporalitat de la construcció de majories i 2) en la naturalesa de l’acte d’implementació de república.
«La creació de majoria social i la implementació de la república no poden ser entesos com a temps històrics separats i seqüencials»
Comencem per la concepció seqüencial i ordenada del procés. Respecte a la temporalitat de la construcció de majories, aquesta parteix de la idea que la creació de majories i implementació de la república son temps històrics diferents i seqüencials: primer s’ha de produir una evolució de la consciència de la majoria de la població per, a continuació, convertir el canvi subjectiu ja acabat en canvi objectiu. Respecte a la naturalesa de l’acte d’implementació de la república, parteix de la idea que, aconseguida la majoria, aquest serà un moment regit per l’ordre i l’estabilitat.
Aquesta estratègia presenta dos problemes de comprensió dels processos socials. El primer és que la creació de majoria social i la implementació de la república no poden ser entesos com a temps històrics separats i seqüencials, sinó al contrari, units i superposats. La subjectivitat de les persones és modelada i determinada, en gran part, per la quotidianitat institucional en què viuen. Així doncs, la subjectivitat majoritària és el reflex de la realitat institucional naturalitzada. Per tant, si el que es vol és crear una ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han d’afavorir escenaris que normalitzin l’autonomia, sinó que hi problematitzin.
Mentre per una banda la pràctica dels aparells ideològics institucionals (Govern, Parlament, compliment de les sentències judicials, etc.) re-normalitza l’autonomisme, sembla absurd pensar que, a la vegada i per altra banda, la societat evolucionarà subjectivament en sentit contrari. La pràctica naturalitzada pels aparells ideològics institucionals i la consciència majoritària de la població tenen, sempre, una relació directament proporcional, mai inversament proporcional.
Per entendre com s’amplia la majoria social és útil la diferència entre els conceptes de propietat i d’apropiació. El procés de construcció de majories no es pot entendre com una propietat que adquirirà la població dins d’una cultura de l’autonomisme, que un cop la posseeixi superarà l’autonomia. El procés d’ampliació cap a nous sectors socials és un fenomen d’apropiació de la realitat. En el marc d’esdeveniments que trenquin, problematitzin i transformin un ordre nacional i social autonomista injust, i en què es doni una forta participació dels ciutadans, les persones es produeixen a si mateixes, s’apropien del moment i es creen com a noves subjectivitats. Per tant, l’ampliació de la majoria social i la implementació de la república només poden ser temps històrics superposats, no seqüencials.
El segon problema de l’estratègia és que es creu que, una vegada construïda aquesta àmplia majoria social, la implementació de la república es produirà de manera ordenada i estable, la qual cosa també és falsa. Els actes d’implementació de la república no poden tenir la naturalesa d’ordre i estabilitat, sinó de desordre i imprevisibilitat. El fet que l’Estat mai reconegui cap exercici d’autodeterminació fa que la implementació de la república, independentment de la majoria social que s’hagi construït, no operi en un buit jurídic en el qual només tu crees les primeres i úniques normes organitzadores d’ordre i estabilitat. Opera, inevitablement, dins d’un ordre constitucional monàrquic en l’interior del qual la implementació de la república només pot adoptar la naturalesa de desordre i conflicte.
Així doncs, la naturalesa de qualsevol acte d’execució de la república no pot ser la de creació d’estructures constitucionals organitzadores d’ordre i previsibilitat, sinó que només poden adoptar la naturalesa d’un desordre creador de possibilitats incertes i imprevisibles, obert a la possibilitat de crear una explosió participativa que desbordi la institucionalitat del 78. Per tant, la construcció de majories no és prèvia a l’execució de la república, sinó que només s’hi pot superposar, i la implementació de república no pot tenir una naturalesa d’ordre i estabilitat, sinó només de desordre, conflicte i imprevisibilitat. En aquest sentit, pretendre implementar una estratègia seqüencial i ordenada del procés és fer-se trampes al solitari.
En conclusió: l’ampliació de majories socials i la implementació de la república només pot fer-se des d’una concepció superposada i desordenada del procés. Això implica recuperar la idea d’activació d’un procés constituent a través dels següents passos: 1) constitució del Consell de la República a l’exterior i reconeixement de la seva legitimitat mitjançant resolució del Parlament; 2) emissió del primer decret del Consell de la República en què, en aplicació de la Llei 20/2017 de transitorietat jurídica i fundacional de la República, s’estableixi la convocatòria, nombre de membres i composició d’una Assemblea Constituent a l’interior de Catalunya; 3) designació i presa de possessió dels membres de l’Assemblea Constituent a l’interior del territori català, per començar el procés d’elaboració d’un projecte de Constitució, i 4) mobilització i defensa popular de l’Assemblea Constituent i inici d’un procés participatiu descentralitzat d’elaboració de propostes per part de set fòrums socials constituents regionals (Barcelona, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Comarques de Girona, Comarques de Lleida, Catalunya Central i Alt Pirineu-Aran) en connexió amb l’Assemblea Constituent.
«Si el que es vol és crear una ideologia que qüestioni l’autonomisme, no s’han d’afavorir escenaris que el normalitzin, sinó que hi problematitzin»
En definitiva, no és des d’una concepció seqüencial i ordenada del procés que re-estableixi la cultura de l’autonomia que ampliarem les majories socials i obrirem escenaris d’oportunitats republicanes, sinó des d’una concepció superposada i desordenada del procés que activi un escenari constituent participatiu capaç d’implicar gran part dels sectors socials en la discussió del país que volem.
(Professor de dret constitucional a la Universitat de València)
PS: Hauxe aplika daiteke Euskal Herrian ere, non ‘independentistak’ erabat galduta dauden: GED eta horrelako mandangetan!
