Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak
—Aquest l’Onze de Setembre què s’hi juga l’independentisme?
—No gran cosa. L’època de grans demostracions de força al carrer s’ha acabat. Ja s’ha vist on ens ha dut. Durant molt temps han estat molt bé i creiem que feia enfilar al carro molta gent perquè era un cavall guanyador, però una vegada arribat al punt d’inflexió de l’1-O aquestes mobilitzacions, sense repensar què ha de fer l’independentisme a partir d’ara, són una mica estèrils. (…)
—Què en resta, del primer d’octubre? Quina herència en tenim?
—És una bona pregunta… Es va veure més clarament que mai que som un país ocupat per un estat que va desplegar totes les seves forces per provar d’aturar un referèndum. En resta també el fracàs estrepitós de la nostra classe política. Segurament no esperaven que l’èxit fos tan gran i no van saber dur-ho a bon port. En resta el record que, si es vol, es pot fer. Una altra cosa és que hi hagi uns polítics que estiguin a l’altura.
—Íntimament, personalment, que us evoca aquesta data?
—És una mena de barreja entre tristesa, alegria i frustració. La convicció d’aquells dies que tot es podia fer i la manera com després es va desinflar perquè no es va saber gestionar políticament des del primer moment. (…)
—Què penseu que s’ha de fer el primer d’octubre del 2018?
—Crec que és molt important de no folkloritzar l’1-O. Tinc moltes discussions amb gent del meu entorn per aquest motiu. No em sembla bona idea de batejar carrers i places amb el nom de ‘Primer d’Octubre’, quan encara no sabem exactament què va significar. Depèn de quines accions es facin, el convertirem en floklore. Pot ser un bon moment per a fer una catarsi col·lectiva, saber què va fallar i què es s’hauria pogut fer millor, sense cercar excuses en una amenaça de violència inassumible que no s’ha concretat ni sobre la qual s’han donat explicacions. (…)
—Considereu que els partits independentistes no són sincers amb els seus votants?
—Absolutament. N’hi ha mil exemples. Per començar, es va desobeir la llei del parlament que deia que es faria efectiu el resultat de l’1-O i no es va fer. Després la suspensió del 10 d’octubre es fa sota una pretesa amenaça de violència que no es concreta. Crec que ens han tractat massa sovint… que han fet servir la gent d’impuls al servei dels seus interessos. Hi ha hagut una falta de transparència brutal i ara que s’intenta retre comptes o que alguns demanem explicacions, se’ns diu que són a la presó i que és de mal gust demanar responsabilitats. No és incompatible, perquè en alguns casos parlaria d’enganys. (…)”
(iv) Meditacions des de la victòria (10)
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-meditacions-victoria-10_298503_102.html
“… La seguretat desafiadora que Arrimadas ha agafat els darrers anys és més fàcil d’explicar amb un article que he llegit de l’advocat anglès Matthew Parish. Segons aquest advocat establert a Suïssa, Ciutadans ha estat finançat a través de fons europeus amb el vistiplau del president de la comissió Jean-Claude Juncker. Els diners, diu, s’haurien canalitzat a través de Daleph, l’empresa que donava feina a Arrimadas abans que fes el salt a la política.
Curiosament, aquesta firma té seu a Barcelona, a Madrid i a Jerez de la Frontera, d’on és originària la líder de Ciutadans. Parish assegura que l’empresa d’Arrimadas elaborava informes per al Ministeri d’Economia i que va aconsellar una reforma administrativa per recentralitzar competències catalanes, ja el 2013. L’advocat anglès relaciona la necessitat que l’Estat espanyol ha tingut de promoure un partit com Ciutadans, que no genera les suspicàcies del PP a Catalunya, amb l’Europa que representa Juncker.
La trama que estableix entre els dirigents luxemburguesos de la UE, el PP de Rajoy i el partit d’Albert Rivera, que s’acaba de comprar una casa de luxe amb el sou de diputat, té una base geopolítica de primer ordre. Juncker és fill i gendre de nazis. Malgrat que els seus problemes amb l’alcohol són de domini públic, durant molts anys va liderar el partit que ha estat hegemònic a Luxemburg des de la Segona Guerra Mundial. (…)”
Hurrengoak, cum mica salis (noski)
(v) L’article que voleu llegir
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-article-que-voleu-llegir_289860_102.html
“… Quan la finestra d’oportunitat s’obri, Llarena quedarà inhabilitat, Sánchez ens donarà el referèndum i, de fet, no caldrà ni aplicar l’1-O perquè podrem regalar-nos el gustet d’arrasar en un referèndum amb totes les de la llei. Serem el nou estat d’Europa que el continent tant s’ha resistit a veure néixer.
Tot això és a tocar i, si no ho veus, ets un hiperventilat, treballes pels enemics o, directament, ets una mala persona.”
(vi) L’article que voleu llegir (i 2)
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-article-voleu-llegir-2_297981_102.html
“… Una vegada sufragada la República, de nou i per enèsima, mercès a la rúbrica de tots els votants independentistes, Pedro Sánchez no tindrà més remei que acceptar la lliure voluntat dels catalans. Malgrat la pressió de la dreta espanyola i dels postfranquistes de Ciutadans, accedirà a la celebració d’un referèndum acordat sota l’empara d’Angela Merkel. Aquesta votació, no cal ni dir-ho, serà àmpliament guanyada per un sobiranisme reforçat a les urnes, i que comptarà amb la complicitat de potències com els EUA, Rússia i Israel.
Tot això, ja ho sabeu, només es produirà si us manteniu tossudament alçats i si tu l’estires fort perquí i jo l’estiro fort perllà. El nostre únic enemic és el desànim, els braços caiguts i l’esperit perepunyetes d’algun dels nostres articulistes, d’aquesta gent que es guanya la vida posant pals a les rodes i mirant-s’ho tot des del sofà, pontificant. Però no passeu ànsia que, malgrat ells, ben aviat ens abraçarem a la República de tots i de totes. Ho tenim a tocar, compatriotes!”
(vii) La memòria de Franco
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-memoria-franco_298407_102.html
“… La memòria és pura creació, això és cert: el problema és que la política acostuma sempre a fer mala literatura. Traginant la pols de Franco, Sánchez no només guanyarà hores de publicitat televisiva de franc, sinó que —a més a més— els partits independentistes mateixos li augmentaran l’aura progressista i així Esquerra i el PDeCAT intentaran que els catalans oblidin com el líder del PSOE fou corresponsable principal d’enviar-nos la bòfia l’1-O per maltractar la padrina. Operació de memòria, encara en diran. Quins collons, tu. Memory believes before knowing remembers. No ho saps prou, William, no ho saps prou…”
(Nahi nuke Euskal Herrian pairatzen ari garena (mandanga nonahi, Espainiarekiko konfederazioa, iparra galdutako EH Bildu, PNV-ren nagusikeria, eta abar luzeegia) jasateko, -eta, noski, barre pixka bat egiteko-, aipaturiko Kataluniako bezalako jendea ager ledin. Mon dieu!)
“… En dies com ahir es pot veure fàcilment com totes les renúncies que ha fet l’independentisme només han servit perquè a la Generalitat se la pugui rifar un simple cap de protocol. Van mentir quan perjuraren aplicar l’1-O, van tornar a aixecar-nos la camisa quan prometeren restituir els càrrecs dels empresonats i exiliats i ara han tornat a l’art de la trola dient que a Catalunya no li fot punyetera falta un monarca. Mireu-los com els teníem divendres, tots en fila índia i repentinats, saludant Felip VI amb cara de circumstàncies. Si jo fos espanyol m’ho hauria mirat tot amb crispetes. Amb enemics així no et cal ni trabuc. (…)
(ii) Meditacions des de la victòria (8)
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-meditacions-victoria-8_297747_102.html
“…El cinisme sociovergent es podia comprendre mentre estava en mans de Macià Alavedra, que va creuar els Pirineus a peu quan era petit, o de Jordi Pujol, que va ser torturat per la policia, o de Pasqual Maragall, que va veure com la seva família es pixava sobre la memòria de l’avi poeta i, a sobre, es va haver d’amagar a casa de mossèn Ballarín; o bé de José Montilla, que era un pobre immigrant. El cinisme d’Artur Mas, el drama del qual va ser haver de tornar a parlar català després d’haver-se castellanitzat, ja és de qualitat més baixa. La degeneració que ha vingut després era previsible. (…)
… La deriva del procés i el joc de mans final de Puigdemont és impossible d’explicar sense la mentalitat d’una classe dirigent esporuguida per la qual evitar qualsevol conflicte (amb Espanya o amb l’electorat) era més important que la mateixa independència. (…)
(iii) Maria Vila: ‘L’independentisme necessita un canvi profund per a poder tenir èxit’
https://www.vilaweb.cat/noticies/maria-vila-l1-o-pot-ser-un-bon-moment-per-fer-una-catarsi-collectiva-saber-que-va-fallar-i-que-es-podria-haver-fet-millor/