Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (3)

Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak eta Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (2)

Segida:

(i) Tornar a començar

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-tornar-comencar_298935_102.html

“… Ho he explicat manta vegada: si la nostra classe política (o una part molt minsa dels que van viure afectats pel 155) no ha pogut tolerar quedar-se uns mesos sense el sou que els regalava l’autonomisme, ja em direu si aquesta penya és la que pot dur-nos a un procés amb tant de sacrifici com el que exigeix la independència política d’Espanya. Que ells siguin així és intolerable però podria arribar a ser comprensible: que es pensin que tots ho som, ai las, és tràgic.

Aprendre a no aïrar-se, donar-te temps per descansar. Tal com va la cosa, ja ho veieu, resulta molt més realista proposar-se aprendre japonès, anar al gimnàs cada dia o fer-se vegetarià. S’acosta un curs apassionant, on la temptació de supeditar la llibertat del poble de Catalunya als xantatges emocionals de la seva classe política cada dia serà més forta, un temps en què el catalanisme viurà el seu dilema permanent: o llepar-se la ferida amb la repressió de l’Estat (que continuarà intacta quan els presos rebin condemna) o endegar un sacrifici real que no impliqui màrtirs ni processons per tal de regalar la llibertat al poble. …).”

(ii) Magda Oranich: ‘Les prioritats del govern han de ser mobilitzar la gent i continuar el camí del primer d’octubre’

https://www.vilaweb.cat/noticies/magda-oranich-les-prioritats-del-govern-han-de-ser-mobilitzar-la-gent-i-continuar-el-cami-de-l1-o/

“—Què s’hi juga l’independentisme, l’Onze de Setembre?
—Crec que ens hi juguem molt, perquè és un moment per a demostrar que la mobilització continua. És molt important. Sempre ho ha estat, però en aquest moment encara més.

—Creieu que s’hauria de fer cap acció més?
—És molt imprevisible, ara, perquè poden canviar moltes coses. Pot haver-hi sorpreses en la part judicial. El dia 4 el jutge Llarena declara a Bèlgica. També estem pendents de l’acusació de la fiscalia, que encara no s’ha fet pública. Això pot fer canviar moltes coses, tot i que el sol fet que estiguin empresonats ja és motiu suficient per a mobilitzar-se. Del punt de vista jurídic, hi ha possibilitats que la fiscalia, quan formalitzi l’acusació, no ho faci per rebel·lió ni sedició. Qualsevol acusació és greu, però canviaria les coses. La nova fiscal general de l’estat no té un paper fàcil i ha de negociar amb els fiscals del Suprem, que sí que volen acusar els presos de rebel·lió. Sigui com sigui, qualsevol mobilització és benvinguda.

—S’han de fer més accions a les presons?
—Sóc disciplinada amb allò que decideixin les entitats. Som en un país on, davant la presó on hi ha la consellera Bassa, sopen cada dimarts tres mil persones. A qualsevol país una mobilització de 500 persones seria un èxit, i aquí són tres mil!

—Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—És una herència vigent. Vam votar, vam fer un referèndum i vam guanyar. L’herència més important és la mobilització de la gent de totes les tendències i moviments socials. Des de la gent gran a les criatures… amb aquella força de voler votar.

—Íntimament, què us evoca aquesta dada?
—Al meu col·legi recordo que eren les cinc del matí i al cap d’una estona van arribar les urnes. És de les emocions més importants que he sentit a la vida. I ho vaig veure en més col·legis. La repressió contra la gent que volia votar també demostra en quin tipus d’estat som.

—Què s’ha de fer el primer d’octubre de 2018?
—Em consta que hi ha mobilitzacions previstes. Crec que serà un dia que la gent recordarà molt. Em consta que s’estudia aquí i a Waterloo. És un dia de mobilització i record. Repassant tot això que ha passat, des de la perspectiva de mobilització social i també perspectiva jurídica, de tot allò que s’ha fet i allò que vam fer. És evident que alguna cosa es podria haver fet millor, però no sóc partidària de flagel·lar-me. Es van fer moltes coses en unes condicions molt dolentes i això s’ha d’aprofitar. Entre aquestes coses, la mobilització ciutadana, pacífica i d’il·lusió de la gent l’1-O. Gent jove que ho feia per un país millor, gent gran que ho feia per l’avi o el pare… Això és una herència històrica que, d’aquí a molts anys, farà que es parli d’aquell dia.

—Què va faltar per a fer efectiva la República?
—Primer, van decidir que no ho feien. Vist això que ha passat, no sé si era la millor decisió. És evident que vam arribar molt lluny i que ens vam enfrontar a un estat que va reaccionar de la manera més dictatorial possible i amb una repressió brutal. Juristes de l’estat pensaven que amb la repressió eliminarien l’independentisme. La força més gran que tenim és que això no s’ha acabat, que continuem mobilitzats. Uns més animats, uns altres no tant, però continuem endavant. La gent vol fer el camí, que pot ser més llarg o menys, però que ens necessita a tots.

—Durant el judici contra els presoners polítics, què ha de fer la gent?
—Durant el franquisme recordo que jo era a la presó i va haver-hi el judici contra els 1.001. La gent va mobilitzar-se. El gran èxit seria que no arribés el judici, que es retiressin les acusacions. Com aniran les coses, és molt imprevisible, perquè de sobte passen coses que ningú no imagina ni espera que passin. Crec que l’acusació fiscal se sabrà al setembre i que marcarà el camí segons la duresa. Pot marcar el gruix de les mobilitzacions. Però pot passar també que no acusin de rebel·lió ni sedició i que s’acordi una llibertat provisional, que seria la cosa normal. És difícil que passi, i a més no podrien inhabilitar-los com a diputats. Hi ha moltes coses en joc. Però ha d’haver-hi un rebuig brutal i mobilitzacions.

—Com s’ha d’afrontar la divisió entre els partits independentistes?
—Hi ha certes diferències, ningú ho pot negar. Però la divisió no serà mai tan forta com alguns voldrien. En el debat de les inhabilitacions dels diputats, per exemple, sóc partidària de no acceptar-les. Però, repeteixo, poden canviar moltes coses. Si els acusen de rebel·lió abans del primer d’octubre, la mobilització al voltant dels presos polítics serà molt forta.

—Quin paper han de tenir els presoners polítics i els exiliats?
—No sé com els ho podrem agrair amb el temps. Tenen el paper correcte i qualsevol cosa que facin sempre serà benvinguda. Els empresonats són persones privades de llibertat, que és una cosa terrible. Els he pogut visitar i tots demostren una valentia brutal.

—Quines han de ser les prioritats del govern?
—Mobilitzar la gent i continuar el camí de l’1-O. Però també governar i anar endavant, reparant les destrosses del 155. Abordar qüestions del finançament, la sanitat, l’ensenyament, l’habitatge, el medi, la justícia… els problemes lògics que té qualsevol país del món i que s’han agreujat amb el 155. Encara no som conscients de tot el mal que ha fet. Però sense oblidar que la gent els va votar per fer efectiva la República. La prioritat ha de ser l’alliberament dels presos i la República, sense deixar de banda la resta de necessitats i el benestar de la gent. (…)

—Les eleccions municipals són una oportunitat per a l’independentisme?
—Sí, les municipals i les europees també seran molt importants. Les municipals són bàsiques per a una societat democràtica i per a la independència del país. Cal tenir en compte que molts pactes s’han de fer abans, perquè si després no hi ha acords governa la llista més votada. Tothom ha de ser generós. La Segona República espanyola va venir per unes eleccions municipals el 1931. Els ajuntaments són les institucions més acostades a la població i els batlles han tingut un paper fonamental en defensa de la democràcia.

—És possible de fer efectiva la República a curt termini?
—Què volem dir a curt termini? Mig any? No. Tres o quatre anys? Potser sí. Ara, pot haver-hi esdeveniments que avancin o endarrereixin qualsevol decisió sobre això. És evident. No ens hi hem de capficar. Algú esperava que el 14 d’abril del 1931 es proclamés la República? Ningú. Pot ser més tard que no voldrien alguns o més aviat que no voldrien els altres. Els fets poden fer-nos avançar o retrocedir. Si Ciutadans governa Barcelona i les ciutats importants del país, per exemple, costarà més (…)”

(iii) Meditacions des de la victòria (12)

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-meditacions-victoria-12_299415_102.html

“… El referèndum no va entrar mai en els plans dels líders independentistes. Encara que ara el reivindiquin, si ERC i PDeCAT poguessin tirar enrera tornarien a finals de setembre, quan la majoria de periodistes i polítics estaven convençuts que l’1 d’octubre esdevindria una performance més. En realitat es tractava de veure qui capitalitzava el referèndum en unes eleccions autonòmiques. Els que no podien menjar-se la mentida crua es deien a si mateixos que l’objectiu era asseure els espanyols a negociar.

(…) No sap que Junqueras i el seu equip es van trobar l’endemà i van arribar a la conclusió que havien donat massa corda a la gent. Malgrat els pals de la policia, l’entorn de Puigdemont estava eufòric perquè Junqueras havia incomplert el pacte amb l’Estat de contenir la situació amb un referèndum de baixa intensitat, i això els donava marge per explotar el victimisme.

El Referèndum va sobrepassar els partits igual que els va sobrepassar la manifestació de 2010 contra la sentència de l’Estatut. De la mateixa manera, el Referèndum va canviar la percepció que el país tenia d’ell mateix i va deixar fora de joc els partits sobiranistes. Els dos episodis van ser una expressió tan contundent de la Catalunya ofegada per l’autonomisme que no permetien cap manipulació.

Si després de la manifestació de 2010, el federalisme va quedar mort i enterrat, després de l’1 d’octubre el sobiranisme de tall pujolista, reconvertit en independentista, es va col.lapsar. Fins aquesta tardor, els polïtics partidaris de l’independència havien viscut de l’energia desencadenada per les derivades de la consulta d’Arenys de Munt de 2009. CiU i ERC, que van treballar tant per intentar neutralitzar els partits que van sortir d’aquelles consultes, han viscut des de llavors d’una energia que no generaven. 

Si el 2009 hi havia gent que deia que calia passar la festa nacional al dia 13 de setembre, ara n’hi ha que vol passar la Diada a l’1 d’octubre. Els polítics i els periodistes no semblen voler veure-ho, però el Referèndum ha portat la política autonòmica a la seva darrera fase de putrefacció. L’autonomia només serà possible sota l’amenaça d’una intervenció o sota la intervenció directa de l’Estat, és a dir, no serà gens ni mica autònoma.

El rei va despullat i la majoria de la gent no sap on mirar sense sentir-se avergonyida. Els sectors que van impulsar l’Estatut de 1978, i fins i tot els que van creure en el de 2006, comencen a adonar-se que la Generalitat és una institució espanyola vernissada de folklore. Amb el dret a l’autodeterminació prohibit i reprimit, l’autonomia esdevindrà una institució hostil per al gruix de la mateixa població que fins ara l’havia justificat i li havia donat l’ànima.”

(iv) Carles Riera: “Esperamos que el Govern haga efectiva la república en nueve meses”

https://www.elperiodico.com/es/politica/20180828/entrevista-carles-riera-700704

“-¿La CUP sigue poniendo en valor la vía unilateral?

-A corto plazo es el único camino posible. El Govern y el Parlament deberían dar pasos unilaterales para hacer efectivo el mandato del 1-O, del 27-O y del 21-D. Lo que hace falta es iniciar un nuevo ciclo de movilizaciones populares masivas que obligue a los partidos a activar la república.

-¿Y cómo se “activa” la república?

–El Parlament tiene que asumir y ejercer sin limitaciones su soberanía. Si entra en conflicto con las instituciones del Estado, tiene que prevalecer lo que decida, aunque el Constitucional lo vete y lo considere ilegal. La población debe tener el control efectivo del territorio y de los recursos e infraestructuras básicas del país, por lo que deben ser de titularidad pública y dejar de estar gestionados por empresas relacionadas con el Ibex 35.

-¿Por qué no se ha avanzado en esta dirección?

–El Govern creía que la dimensión del referéndum sería mucho menor y no preveía una huelga general como la del 3-O. Soñaba, fantaseaba, con que encontrarían un Estado español más dialogante y una UE más abierta. Pero el movimiento popular hace una revuelta popular y democrática esos días y el Ejecutivo de Carles Puigdemont se encuentra en medio. No preveía llegar a esta situación y apostaba por un proceso más gradual, más simbólico, y no para defender la república de hoy para mañana.

-¿Y ahora ya están por ello?

-Hace muchos meses que los actores de están reubicando. Están disputándose y compitiéndose el espacio político. JxCat, ERC y el Govern deben volver a la vía unilateral, a la desobediencia, con el nuevo ciclo de movilizaciones que se avecina. Y que estas manifestaciones no se dirijan tanto contra el Estado, que también, sino hacia los partidos independentistas. El Estado ya sabemos quién es y es muy claro. ¿Dónde tenemos el problema? En las contradicciones, flaquezas y renuncias de algunos independentistas.

-¿Le sacará tarjeta roja a Quim Torra si no cumple?

-La tenemos preparada. No hemos visto en el Govern, más allá de declaraciones y símbolos, ninguna actuación concreta que indique una ruptura con el Estado. 

-¿Qué espera la CUP de su declaración política prevista para el 4 de septiembre?

-Esperamos que dé por terminado el diálogo con el Estado, porque ya ha dicho que no se va a hablar sobre el derecho a la autodeterminación; que se comprometa a hacer efectiva la república en un plazo corto de tiempo, en los próximos nueve meses; y que se garanticen políticas que permitan el control público de los recursos básicos y que estén al servicio del pueblo y no de las empresas que después del 3-O se marcharon de Catalunya. 

-¿Se arrepiente de haber facilitado su investidura?

-En estos momentos aún es pronto para hacer una valoración definitiva. Somos muy críticos y estamos muy preocupados por su trayectoria hasta ahora. Tenemos que ver su reacción al próximo ciclo de movilizaciones.  

-¿Hay conversaciones para tejer una estrategia independentista conjunta?

-La CUP está en diálogo permanente con todos los actores sociales y políticos pero en estos momentos no hemos llegado a este punto. Querríamos que en las próximas semanas hubiese como mínimo algunas líneas de acción política compartidas. Convendría que todos los partidos se pongan a disposición y sean elementos facilitadores para que tenga éxito. 

-¿Queda pendiente de su apoyo a las cuentas?

-Espero que no. Es muy poco probable que la CUP apruebe los presupuestos porque en la pasada legislatura nos forzaron con el referéndum y fue una falsedad. No volveremos a caer en la misma trampa. Para la república no hace falta un presupuesto autonómico.

-¿Qué es un presupuesto autonómico?

-El que se hace de acuerdo a la legislación estatuaria y constitucional, que se adapta a la normativa fiscal española y al límite de déficit impuesto. También a las leyes de mercado españolas que protegen los intereses de las grandes empresas privadas por encima de los servicios públicos. Por naturaleza, las cuentas serán muy limitadas y, por naturaleza, antisociales.

-Entonces, ¿no los avalará?

-Lo más probable es que no. No lo puedo certificar porque es una decisión que se tomará en su momento, aunque puedo anticipar que lo veo muy improbable.

-¿Se sentará a negociarlos al menos?

-Lo veo improbable también.

-¿Qué espera del Gobierno de Pedro Sánchez?

–Nada. El problema no es con un partido u otro, es con un régimen, el del 78. Pedro Sánchez no está dando ninguna respuesta política al conflicto catalán. Ha habido un diálogo que no ha dado ningún resultado. Por eso criticamos al Govern de Quim Torra, que da falsas expectativas a la población. En el mejor de los casos, puede salir de sus encuentros una revisión del régimen autonómico, como mucho, en un futuro indeterminado, una reforma constitucional. Pero eso no es lo que quiere el movimiento independentista.

-¿La CUP se sumará a la lista unitaria que prepara la ANC para las municipales?

A la CUP ni se la ve ni se la espera en eso. La competencia de siglas por el espacio político no es la prioridad.

-¿Hay fractura social en Catalunya?

-Hay una operación de Estado para generar confrontación social. Los actores políticos más explícitos son Ciutadans, PP y su entorno, con la implicación de la extrema derecha y con el apoyo de la fiscalía, la Policía Nacional y la Guardia Civil. A través de la guerra de símbolos intentan generar enfrentamiento civil, una vieja estrategia ensayada por los estados coloniales. Hay que desenmascarar esta operación porque no hay fractura social, hay debate de ideas, opiniones y proyectos políticos y esto es sano y democrático.”

Argi?

Zertan ari gara Euskal Herrian?