Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak, Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (2) eta Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (3)
Segida:
(i) Isma @agars_son
(https://twitter.com/agars_son/status/1035085321531211781)
En menys d’un any;
D’exercir l’autodeterminació, a la guerra simbòlica dels llaços. Tot plegat mentre fem de carcellers dels nostres presos polítics.
Ni un pam de sobirania, ni un xic de República, ni gota d’unilateralitat. Estem pagant molt cara la reculada dels “dirigents”.
2018 abu. 30
(ii) Isma @agars_son
(https://twitter.com/agars_son/status/1024912487131611136)
“Eixamplar la base” no és una estratègia, és una excusa.
2018 abu. 1
(iiI) Pablo Hasel @PabloHasel
(https://twitter.com/PabloHasel/status/1024594386477346816)
El “no som suficients” d’ERC, realment és un “ens hem cagat davant la repressió però necessitem una excusa per justificar l’autonomisme i continuar cobrant amb la cadira assegurada“.
2018 abu. 1
(iv) Isma @agars_son
(https://twitter.com/agars_son/status/1024986948962791425)
Els presos polítics han de ser el motiu per seguir endavant, no l’excusa per recular. No acceptem xantatges d’aquesta baixesa.
2018 abu. 2
(v) Meditacions des de la victòria (13)
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-meditacions-des-de-la-victoria-13_300021_102.html)
“…. no em pensava que els seus líders tinguessin tan poca consciència de la força política que té l’autodeterminació. L’1 d’octubre va deixar els espanyols descol·locats perquè va treure la democràcia catalana de les mans dels polítics i dels partits i la va posar en mans de la gent del país, que la va defensar ‘a capa i espada’.
(…)
… Els espanyols difícilment es treuran mai del cap aquesta data, encara que li restin importància. El periodista Cristian Campos, d’habitud tan flamenc, va publicar tuits lacrimògens donant la independència per segura. La mateixa setmana, José Antonio Zarzalejos va demanar a l’Estat que renunciés a retenir Catalunya per la força per no perjudicar la salut de la democràcia espanyola, que tant havia costat d’edificar. Salvador Sostres va advertir al PP que una altra acció repressiva fracassada podia ser fatal per la unitat d’Espanya, sobretot si hi havia morts.
(…)
… La desesperació pot explicar que els espanyols enviessin emissaris a Palau per amenaçar a Puigdemont amb un bany de sang. Però les amenaces no justifiquen la gestió que el govern va fer del Referèndum, ni sobretot la manera improvitzada com hi va arribar.
(…)
Jo vaig formar part de l’equip que va tornar a posar el referèndum en circulació després que el president Mas intentés matar-lo amb la farsa del 9N, i en el primer sopar només hi havia un polític del sistema de partits. “Em sembla que puc passar amb 2.000 euros al mes” —vaig sentir que comentava amb to fatalista, calculant que podia sortir mal parat de donar suport a l’autodeterminació. Curiosament, vam fer la primera reunió en un restaurant que queda davant de la seu del club Churchill. Mesos més tard alguns membres del club vinculats a ERC i PDeCAT ens van intentar convèncer, al Bernat Dedéu i a mi, que tot estava a punt i que valia més que ens concentréssim a criticar Espanya. “
(vi) Meditacions des de la victòria (14)
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-meditacions-des-de-la-victoria-14_300864_102.html)
“Jo vaig formar part de l’equip de gent que va tornar a posar el referèndum en circulació després que el president Mas intentés matar-lo amb la farsa del 9N. En el primer sopar només hi havia un polític del sistema de partits. (…)
(…) Mesos més tard, membres del club vinculats a ERC i PDeCAT ens van intentar convèncer, al Bernat Dedéu i a mi, que “tot estava a punt” i que el més intel·ligent era concentrar-se a criticar Espanya. Ja se sap que la clau, per sentir-se liberal a Catalunya, és poder fer-te el sibarita a compte del cor dels contribuents.
El referèndum ha desmuntat les dues grans comèdies de l’autonomisme: la comèdia que pretén que Catalunya forma part d’Espanya perquè vol; i la comèdia que pretén que Catalunya no és independent perquè els polítics de Madrid són els més dolents d’Europa. (…) Després dels esforços que van fer per neutralitzar l’autodeterminació amb fulls de ruta i conceptes eufemístics, era difícil que els polítics abandonessin l’actitud de murri reprimit, heretada del pujolisme.
(…) Ara miraran de fer amb els presos el mateix que CiU va fer amb Banca Catalana. Intentaran amenaçar l’Estat amb el desordre per influir en el rei i en la justícia espanyola, però no crec que els surti bé. Després del numeret que van fer a l’octubre, Madrid ja sap que ni tenen força per amenaçar a l’Estat ni tampoc no tenen capacitat per controlar la situació a Catalunya.
(…) Si ERC i Puigdemont no aconsegueixen majoria absoluta i depenen de la CUP per governar, m’agradarà veure què fan els Comuns, que havien de substituir el PSC en el paper de poli bo, a Catalunya. Per poc que el país aguanti, l’Estat es trobarà immers en un guirigall semblant al dels anys trenta. (…)
El meu cervell busca una sortida senzilla. No em vull embrancar en una explicació que acabi amb un debat confús i depriment. La setmana de l’1 d’octubre fins i tot jo vaig arribar a pensar que teníem a l’abast alguna cosa. Mira que anava previngut. Quan Clara Ponsatí va ser nomenada consellera li vaig dir, literalment, per no ser mal entès, tot just travessar la porta del seu despatx: “Vigila perquè intentaran eixugar-se el cul amb el teu honor.”
La Clara em va mirar amb cara de científica que no entén el resultat d’un experiment i em va demanar que m’expliqués. Li vaig dir que intentarien utilitzar independentistes de tota la vida com Joaquim Forn o el mateix Puigdemont de carn de canó per competir amb ERC i fer creure que separar-se d’Espanya és impossible. Vist en perspectiva, estic segur que Forn va acceptar ser conseller d’Interior perquè volia ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i que Puigdemont no tenia gaire marge per refusar ser president, com sí que el tenia, per exemple, Santi Vila, que ha trobat feina de seguida.
(…)
L’autodeterminació de Catalunya és legítima, el que no és legítim és utilitzar-la per mantenir el poder dins d’Espanya. És tant poc legítim especular amb un referèndum per intentar guanyar unes eleccions convencionals com intentar impedir-lo per la força. En unes autonòmiques està en joc una milionada, no pots treure el Sant Cristo Gros només per quedar-te la pasta. Hi ha gent que viu tan sotmesa que fins i tot oblida els límits que li imposa la seva submissió.
(…)
En tot cas, al final ens vam concentrar i vam resoldre el problema de la Clara, que és un dels pocs membres del govern que aquells dies no va fallar. Tot i que jo mateix li havia aconsellat que dimitís si veia que ERC i PDeCAT jugaven a la ruleta russa més del compte, la setmana de l’1 d’octubre em vaig fer il·lusions. Malgrat les crítiques que li vaig fer a Puigdemont la nit del referèndum, quan va sortir a donar els resultats, i malgrat el relat que vaig fer un parell de dies abans en un sopar de 30 persones que em van escoltar estupefactes i enutjades, em vaig deixar portar per l’ambient.
(…)
… L’endemà del referèndum em vaig trobar el Sostres al Velodrómo i ell també semblava convençut que havíem guanyat, tot i que no sabés encara ben bé què. Anava amb una periodista de l’ABC més llesta que nosaltres.
—Yo pensé que ibáis ganando durante un rato —ens va dir, mastegant el castellà a l’estil basc, com si fos un chuletón. —Cuando vi que Puigdemont se escondía de la policia en un túnel como si fuera el ratón de Tom y Jerry, os di por derrotados. Con este tendero que se cree más listo que James Bond acabaréis suplicando por el Estatuto.”
(vii) Julià de Jòdar: ‘Quan hem ocupat els carrers, l’estat ha tremolat. I fa massa temps que no els ocupem’
Entrevista a l’escriptor i ex-diputat de la CUP, que valora els fets de l’octubre i explica què pot passar aquests mesos vinents
(https://www.vilaweb.cat/noticies/julia-de-jodar-quan-hem-ocupat-els-carrers-lestat-ha-tremolat-i-fa-massa-temps-que-no-els-ocupem/)
L’escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) veu clar que l’única autocrítica que ha de fer l’independentisme, especialment l’elit dirigent, és la falta de sentit del poder. Creu que l’octubre passat va faltar decisió i empenta per a fer efectiva la República, tant el dia 3, com el 10 com el 27. Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.
L’ex-diputat de la CUP considera que el judici i les eleccions municipals poden ser noves oportunitats per a l’independentisme si treballa en aquesta direcció. Però convida a reflexionar què pot canviar fins aleshores perquè s’aprofitin aquests moments, en contraposició a les oportunitats perdudes l’octubre passat i a la investidura de Puigdemont. Adverteix també que la divisió entre els partits polítics és inherent perquè hi ha molts interessos en joc.
“—Què s’hi juga l’independentisme, aquest Onze de Setembre?
—No crec que sigui una diada de tot o res. L’independentisme hauria de veure clar que el seu bagatge ve de lluny, des del 2006. Aquests anys s’han fet grans mobilitzacions. La diada d’enguany seria una mena d’escalfament de motors que hauria de condensar el manteniment de l’esperit de lluita, la reorganització i el començament d’una nova fase. S’ha d’aprofitar, però no ens hi juguem el ser o no ser del nostre futur. És el moment de replegar forces i fer un balanç crític de la situació.
—S’han de fer més accions davant les presons?
—Quan estàs ficat en una lluita de caràcter antirepressiu s’han de saber destriar les situacions. Es fa difícil de parlar de fer la República quan aquesta batalla és defensiva. Hem de separar els plans. La lluita per la República és ofensiva, exigeix un gran moviment de forces i una claredat de programa i recursos. En canvi, la lluita antirepressiva és defensiva. En aquest sentit, hem de mantenir la lluita antirepressiva a un nivell de gran importància, a un nivell de masses. Tot allò que es faci en aquest sentit és bo. Cal convertir-la en una lluita democràtica que vagi més enllà de l’independentisme. És qüestió de tàctica. Ha de ser un combat de país, per la gent, la democràcia i la defensa dels drets fonamentals. Hem d’aconseguir que s’hi impliqui molta més gent, més enllà de l’independentisme.
—Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—Em situaria entre el primer d’octubre i el 27, passant pel dia 3 i el dia 10. De l’1 al 3 hi ha una autèntica ofensiva de l’independentisme, però ens va faltar el moment de la força. Quan tu vols construir un estat, has d’imposar la teva força a un altre, que alhora te la vol imposar a tu. L’independentisme hegemònic no ha considerat això com una qüestió bàsica. S’ha jugat molt a una qüestió de tipus jurídico-polític. De la llei a la llei, el reconeixement europeu… això no podia funcionar sense un moment de força. Hi havia un full de ruta, però no s’havia treballat aquest moment. La presa del poder, la constitució d’un nou estat i la defensa d’aquest nou estat no formava part de l’estratègia. El dia 3 teníem la gent al carrer i no es va voler fer. I el dia 10 no tan sols el president, sinó que assessors, consellers… decideixen de fer aquella declaració en suspens tot esperant una mediació internacional. Això va ser una altra ocasió perduda. Malament rai. I allò que no havies fet el 10, ja no ho podies fer el 27.
—Considereu que va faltar aquest moment de força per a fer efectiva la República.
—Faltava una estratègia de presa del poder real autèntica. D’ocupar el país i establir un nou poder. Com que no es va fer, va haver-hi moviments en fals. No diria que era merament fer catxa, com ha dit tanta gent. És una mancança primària original. Mostra més una ingenuïtat o una falta de voluntat de poder real que no pas una jugada de catxa. Ens falta una elit dirigent decidida a fer l’estat. I fer l’estat és un acte de força. No dic de violència, hi ha moltes maneres d’exercir la força. Dirigir masses al carrer per a ocupar l’escena no formava part del pla dels nostres dirigents.
—Creieu que no hi havia voluntat real de ruptura?
—Crec que sí que hi havia aquesta voluntat de ruptura, però no podia només ser formal. No podia consistir només a substituir les lleis espanyoles i canviar la legalitat d’una manera indolora. Davant tenim un estat que no vol renunciar de cap manera a Catalunya. Si mirem la història, la relació entre Espanya i Catalunya no és un joc de legalitats. És un joc de forces, d’imposicions, de persecucions, d’anorreaments, de negació de llibertats catalanes. No es tenia prou coneixement del joc de forces que hi havia a l’escena política. I en l’àmbit internacional, hauríem d’haver sabut que Europa no estava per provatures. Sense fets consumats, no es podia obtenir cap reconeixement. S’havia de sostenir la República en el temps i en l’espai. Com que no va passar, no podíem esperar que vinguessin a salvar-nos. Amb una Espanya endeutada fins al capdamunt, si es trenca cau l’euro. I amb l’euro cau Europa. És d’una evidència total. Ara, no tinc cap dubte que si l’elit espanyola hagués ofert un pacte, les elits catalana i basca s’hi haurien enganxat.
—N’esteu segur? S’hauria pogut acceptar un pacte en aquell moment?
—Ningú no nega la política econòmica europea, ni el pagament del deute i les hipoteques. L’independentisme hegemònic, tampoc. Per tant, la classe dirigent no posa en dubte el sistema i el pacte era possible. Però la classe dominant espanyola no volia compartir el poder. Encara no s’han convençut que el règim monàrquic hagi caigut en fallida. Els hem posat contra les cordes i en crisi, els obliguem a nous jocs de mans –això del diàleg–, però no hem fet caure el règim. I a Madrid pensen: qui dia passa, any empeny. Probablement una oferta de pacte hauria estat ben rebuda per la nostra classe dirigent. Com hem vist aquests últims temps, el canvi de Sánchez pel PP provoca que aquí es parli de diàleg, de realisme, d’administrar les competències… bé, les poques que queden. Que la Generalitat funciona amb una sabata i una espardenya, és evident. Tenim un govern autonomista i de rebaixes.
—Tornem al primer d’octubre. Personalment, què us evoca?
—Vaig sortir a dos quarts de sis de casa per anar al meu col·legi electoral. Vam fer guàrdia tot el dia, vigilant la cantonada per si venia la policia. Vam mirar de controlar la situació perquè les urnes poguessin passar… en qualsevol moment esperaven l’arribada dels piolins, però no van venir. Fins que vam poder votar.
—I enguany, què s’ha de fer el primer d’octubre?
—No ho sé. Tant l’Onze de Setembre com el primer d’octubre, si no són perquè tenim un calendari a curt termini amb maneres de lluita per a complir objectius concrets, si ho reduïm a elements massa simbòlics o de celebració… No hem de fer commemoracions, hem de combatre. La celebració i el simbolisme és molt important, però han de ser dies de lluita. Si no s’articula al voltant de la lluita antirepressiva tindrà poc sentit. L’1-O l’independentisme va demostrar una voluntat de lluita per la democràcia real com no s’ha vist a l’estat espanyol en quaranta anys. Això hem de celebrar. Si ho lliguem a la lluita antirepressiva, té sentit. Si serveix per a mobilitzar la gent i comença a fer forat la idea que no acceptarem de cap manera el judici, em sembla correcte. Si es fan actes descentralitzats, una aturada de país, una vaga general… ho deixo a les mans dels organitzadors. El càlcul de forces ha de venir de baix, de saber què vol fer la gent i actuar d’acord amb això, no amb consignes des de dalt. Tal com es va fer el referèndum. En aquest camí ens hem descurat, les institucions han pres protagonisme a la gent i hem de tornar a trobar l’equilibri. Això s’ha perdut perquè les institucions no han sabut –o no han volgut– portar l’empenta de la gent més endavant.
—Marta Rovira va verbalitzar que hi havia una amenaça de violència.
—S’ha dit que Puigdemont no volia morts al carrer. És una raó de pes fonamental. Del punt de vista subjectiu, és molt comprensible que un dirigent polític no vulgui carregar-se morts a l’esquena. Però si mirem la història, demaneu-vos quants líders polítics que han aconseguit fundar estats poden dir si valia la pena de fer-ho havent-hi morts. Què voleu que us digui… quan t’embranques en una lluita d’aquesta mena amb un estat ferotge com l’espanyol, que manté tics franquistes als aparells de l’estat, has de tenir-ho molt present. L’estat t’indueix la possibilitat de la violència i de possibles morts per a frenar-nos. Amb aquest criteri no hauríem fet ni el referèndum. El primer d’octubre hauria pogut haver-hi morts. El 20 de setembre, amb el setge a la seu de la CUP, si ens haguéssim enfrontat a la policia vés a saber com hauria acabat. Però vam practicar un pacifisme dinàmic. La força la tenien ells, però també nosaltres amb la resistència passiva. I davant la seu del Departament d’Economia, igual. El 10 o el 27 d’octubre hauria pogut ser això mateix. El govern tenia una gent preparada per a resistir la força de la repressió. Hauria pogut haver-hi morts? Ells volien acollonir-nos. Si hi ha morts, els faran ells. La nostra classe dirigent ha d’estar amb la força de la gent, que s’autoorganitza i fa el que fa perquè vol. En les anàlisis dels comentaristes i els politòlegs, sempre es parla dels moviments de les elits. Però mai dels moviments de la base, se solen menystenir. Hem de rearmar-nos ideològicament per a una nova fase.
—Veieu cap oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—Ells pretenen que l’independentisme abandoni els carrers. Per això ens arrosseguen a aquestes batalles de llaços grocs. Fer efectiva la República, en un momentum en concret? És difícil de fer especulacions. L’independentisme té una força soterrada que no és fàcilment manipulable ni reduïble. Però, tenint en compte la divisió existent dins l’independentisme, les batalles de poder no permeten de pensar que, per exemple, una victòria a les eleccions municipals faci caure el règim com va passar el 1931. En això seria molt prudent. Però entenc que hi ha també situacions com la del judici que poden fer que aquesta força soterrada aflori. La victòria del 21-D i la investidura de Puigdemont era un momentum, i no el vam aprofitar. S’hauria pogut revoltar la gent a favor del parlament. Investir Puigdemont perquè havia guanyat. A favor de la legalitat republicana de la Generalitat. Teníem majoria i havíem guanyat. En comptes de fer això, vam fer passos enrere. El candidat següent també ens el vam menjar amb patates. Això eren momentums. I els vam deixar passar. La pregunta legítima i crítica és, per què hauríem de trobar un altre momentum millor que aquests que hem tingut? En la consciència de masses de l’independentisme, què hi veiem que ens permeti parlar d’un altre momentum?
—Voleu dir que si no els hem aprofitat fins ara, per què hem de pensar que sí que aprofitarem la següent oportunitat?
—No ho sé. Deixeu-me ser molt prudent. Us diria que, a partir d’aquesta nova fase el lligam de la lluita antirepressiva amb la nova escenificació, la República és l’única sortida de l’independentisme per a tornar a recuperar la iniciativa. On és actualment? No ho sabem. En el govern, en la lluita antirepressiva, en les batalles de carrer que ens imposen per a posar-nos a la defensiva… Hi ha una mena de dubte i indefinició que impedeix que la gent vegi un camí clar i uns dirigents clars. Ara mateix no veig cap momentum, però això no vol dir que no hàgim de treballar per a crear-ne. Pot arribar a les municipals, ja veurem si l’independentisme pot lligar la República amb les qüestions de la realitat. Pot haver-hi un joc entre aliances per a manar als ajuntaments i les mobilitzacions per a canviar les coses. Tal com estem ara, la línia institucional pactista té força les de guanyar. Em fa l’efecte que molt.
—Parlàveu de la divisió de l’independentisme. Com cal afrontar-la?
—Si la deixem bullir en la seva dinàmica i rutina passarà com sempre. Partits autonomistes. Hi ha uns jocs de política professional, d’aparell de partit, d’interessos… tot i que va haver-hi un moment en què això es va incorporar a una mobilització que entenia que la independència implicava una transformació social i de la realitat. La República de tothom. Això es va aconseguir. El problema ha estat que la mobilització popular tan forta i enèrgica d’aquests últims anys no ha creat dirigents propis, capaços de plantejar als partits tradicionals autonòmics la qüestió del poder. No s’ha creat un contrapoder.
—La incorporació de dirigents de l’ANC i Òmnium a les llistes electorals ha estat un error?
—Ha estat una debilitat, més que un error. Després de gairebé trenta anys de pujolisme i sociovergència, és evident que la gent estava més separada de la política, que s’havia professionalitzat. A tot estirar, la gent anava a votar de tant en tant. Quan això canvia amb la irrupció de l’independentisme, ja amb les consultes, els nous lideratges no van pensar mai que la mateixa mobilització popular actués de contrapoder amb els partits tradicionals. Dit d’una altra manera, no es va decidir que aquest moviment fundés una nova força política amb líders propis que anés a ocupar la Generalitat democràticament, amb eleccions, i que escombrés els partits que venien de l’autonomisme. No es va fer segurament per una mena de respecte a la institució, per respecte a les regles establertes. De totes maneres, la lluita ideològica dins el moviment, amb militants de tots els partits, potser hauria esberlat la unitat també.
—La proposta de fer primàries respon a aquesta línia que apunteu?
—Em semblen massa parcials. Massa d’un sector. No respon a aquestes coordenades. És una recerca d’oportunitat de poder per part d’una gent, però no respon al moviment profund. La llista única independentista hauria necessitat un debat profund de base, d’assemblees populars i de barri. Allò que surt de baix, i aquestes primàries es dissenyen des de dalt. No tenen connexió orgànica amb el moviment que hem creat fins ara. Són una mena d’apèndix que sorgeix pel fracàs que hi ha hagut d’ençà del primer d’octubre, amb gent que vol fórmules salvadores que no em semblen útils. (…)”
